Quan al món apareix un vertader geni, se'l pot identificar per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell.
Amb esta eloqüent cita de Johnathan Swift comença un dels millors llibres que he llegit últimament, La conjura del necis, de John Kennedy Toole.
La novela es basa en el retrat àcid de la societat americana i més en concret, de la decadent classe mitjana de New Orleans per mitjà d'una sèrie de personatges, tots ells depriments, destacant el seu protagonista Ignatius J. Reilly.
Ignatius va en camí, si no ho es ja, de convertir-se en un dels grans personatges de la literatura mundial, encarnant com ningú la figura del anti-heroi (figura que per altra banda reivindique enfront al clàssic protagonista de perfil, digam,
hollywoodienc).
I es que tots tenim algo de Ignatius dins nostre. Es més, segur que si eixim al carrer començariem a vore Ignatius per tot arreu. Des d'un primer moment este personatge m'ha recordat molt al de Homer Simpson. Però Ignatius es més complex. De fet seria algo així com un Homer Simpson amb carrera universitaria, i be, amb una filosofia molt més complexa i rica en matisos.
Ignatius, als seus trenta i pocs anys, viu en casa de sa mare, a penes sense eixir de la seua habitació fins que es veu obligat a guanyar diners per sufragar les despeses ocasionades per un accident de sa mare conduint beguda, tenint que fer front així a una societat de detesta, carent de "teologia i geometria" així com de "decència i bon gust", la qual denuncia magistralment al seu bloc de notes. A partir d'ahí es succeixen una serie de situacions i personatges que no tenen pèrdua.
En resum, un llibre, que més que recomanat, diria que es d'obligada lectura.
