Gràcies idiotes

La paraula idiota prové del grec idiotes per a referir-se a aquell que no s’ocupa dels assumptes públics, sinò només dels seus interesos privats. Açò està íntimament lligat a la política, ja que, aquell que no s’implica en política passa automáticament a ser un idiota.
Ha canviat molt el significat de idiota des dels seus origens, asemblant-se a altres, com podría ser el de estupit. Però a mí hui el que me interesa es el seu sentit etimològic, tot i que, inevitablement, es relacione forçosament amb el seu significat actual.
Una de les grans virtuts del capitalisme ha estat la idiotització de la gent. Sols cal eixir al carrer, o millor, ficar la televisió per a adonar-se’n. Després de la victoria del PP al Pais Valencià, i més concretament, a Carlet, m’he convençut de que els idiotes ja son majoria. Majoria absoluta.
Idiotes són ixos que es queixen de tot i no van a votar (i no per conviccions polítiques sinò per mera desidia). Idiotes són ixos que coneixen la vida i miracles de la Pantoja però que creuen que España 2000 es un patrocinador esportiu. Idiotes són ixos que s’endeuten de per vida per a pagar un pis de merda i voten a la dreta perquè els han convidat a sopar un entrepà. Idiotes són ixos que durant quatre anys es desentenen de la vida social, politíca i cultural d’un poble però que quan arriben les eleccions voten sumisament a un determinat partit sense preguntar-se perquè ho fan. Idiotes són ixos que voten per servilisme, els que enterren els seus principis per un tracte de favor i es deixen sodomitzar pels de dalt per a poder fer-ho ells amb els de baix.
Els idiotes són de la pitjor calanya humana que pot haver, els agrada arrimar-se al sol que més calenta (sols hi ha que esperar a un canvi de ideologia en ajuntaments i governs) ja que manquen de qualsevol convicció politica i moral. Són estomacs agraïts preocupats per l’interés propi però que, paradòjicament, viuen a costa dels demés.
Idiotes, ja podeu seguir amb el Tomate, que ja heu fet prou.

Hay una carta para tí

Ahir me va arribar un escrit a ma casa. Esta signat per l’Exel·lentísima d Carlet, així que he de suposar que ho escrit ella. No voldria pensar que compta amb negres que fan ixes faenes, a lo Ana Rosa.
Però no. Estic llegint-la i ho ha de haver escrit ella. Ixa prosa, de traç senzill, directe. campechana, ha de ser seua. La seua forma d’expressar-se, amb ixa gràcia que tant encandila a ames de casa com a dones de dentadura postisa, no pot comparar-se a ninguna altra. Especial menció voldria fer a la erudita cita musical “pero basta ya de tanta tonteria”, frase de pertorbador contingut fil·losòfic.
Que llàstima que esta prosa siga com un llop amb pell de corder. Qué llàstima que s’amaguen en el victimisme barat per tal de deixar als altres com als roïns de la pel·lícula, que mira que els agrada això. Perquè si una cosa està clara, es que tot aquell que no simpatitze amb ells ha de ser una mala persona.
No soporten que n’hi hasca oposició, tan democràtics que són. La carta eixa que estan repartint es la major basura que he vist en temps. Això si que es una argúcia. Però be, es la seua forma de fer els deures.
Lamentable la cínica actitut victimista que han prés, però clar, els ha vingut tan be els articles als diaris, la ouada en casa de Mª Angeles, en la seua Plaça, per a anar de màrtirs. Però be, estan tan acostumats a amagar-ho tot darrere de falses aparences. I a més la gent se ho creu.

El PP de Carlet, com ha bon partit de dretes funciona, per una part, amb maquinaria orwelliana, oprimint i perseguint al element subversiu i tenint-ho tot baix el control (que pregunten sinó en l’Ajuntament), i per l’altra, hereda les tradicions i costums de la política nord-americana, es a dir, enganya al poble creant un enemig aterrador, que només desitja acabar amb la felicitat del bon ciutadà. La pol·lítica de la por. A este poble molta gent té por de parlar, de anar a determinats llocs. Saben que el Gran Hermano està vigilant-los, i que se fica en pràctica la caça de bruixes.
En fi, esta ha sigut l’ùltima treta pepera (ells sempre han de dir l’ùltima) abans de les eleccions del diumenge. Jo, sincerament, tinc esperances de que se’n aneu. I sinò, seguirem donant-vos canya.

Polit-i ca Hitler

Després de mes i mig de vacances de nou torne a treballar. A fer la mà, en Sagunt, i a més en un Institut, un d'eixos llocs replets d'acné, hormones i una tonteria juvenil que deu ser tan danyina o més que el tabac. Ací podeu vore alguns dels meus alumnes a l'eixida de classe:

Per altra banda, hui el poble ha viscut un d'eixos capitols gloriosos, un d'eixos actes que fan que no ens oblidem que estem en un pais de panderetes. M'han contat diverses anècdotes de la vaga de policies que ha tingut lloc esta vesprada en front de l'ajuntament però espere impacient una versió més detallada. Qualsevol dia vorem escenes com estes:

Sobre ETA i la Americans Cap

La derrota dels mentiders. Així es titulava un reportatge emitit el passat dimarts en Cuatro on es mostrava com el juí del 11M havia desmontat la teoria de la conspiració, propugnada pel PP, la COPE y El Mundo, que segur no hauran canviat massa la seua opinió.
La questió es l’altre dia, per primera volta, el jutge que instruix el cas va assegurar lo que tot el mon menys uns quants ja sabíem: ETA no té res a vore amb l’asunt.
D’esta forma, mentre els mitjas afins al govern donen importància a les notícies que van sorgint en torn al juí i que deixen ben clar les mentires que contà el PP, els mitjans peperos a penes concedixen un temps residual als seus informatius, sempre destacant ixa informació o ixe testimoni que no els dixe mal del tot.

Tots els dies a migdia, mentre fan els anuncis abans dels esports en Cuatro faig zapping, i fique canal 9. No se massa be perquè, supose que es una espècie de masoquisme, per alguna raó m’agrada horroritzar-me veient les notícies de canal 9.
Les notícies de Canal 9 es el programa més al·lucinant de la televisió. Pareix que ixa gent viu en un univers paral·lel, o es que estan filmant una pel·lícula, tots els dies monten el decorat i apareixen els mateixos personatges diguent les mateixes frases. De fet, pense que es més com un teatre, ells són més de fer teatre.
Ahir mentre Cuatro obria els seus informatius amb la notícia de que el jutge del 11M havia declarat que ETA no tenia res a vore en l’atemptat, els de canal nou ho feien amb la Copa Amèrica (per què collons lo de America’s Cup?). Això de la Copa Amèrica me té fascinat.
Jo pense que es mentira. Tot això es una maqueta i els vaixells són de joguet, això sì, els joguets estan fets en Ibi, d’ahí els ingressos que ha de suposar l'esdeveniment.

Quan fiquen imatges de les regates me ric molt. Se suposa que els vaixells estan fent una carrera, però estan parats!, has d’estar un hora per apreciar un mínim desplaçament. Ja me pareixia una gran tonteria retransmetre les carreres de cotxes pegant voltes a un circuit, o les carreres de bicicletes, però retransmetre carreres de vaixells es la major tonteria del món.

Jeff Buckley

Quan vaig escoltar per primera volta el disc Grace de Jeff Buckley sabia que era un disc especial. No va fer falta escoltar-lo moltes voltes, des del principi, des de la primera cançò em va conmoure. Des d’aleshores pense que es el disc més bonic de la història.
No hi ha res paregut a Jeff Buckley, res que puga semblar-se a la sensibilitat sobrenatural que transmet el disc, a ixa veu, ixa música. Es d’un altre mon.
La història de Jeff Buckley es un poc el reflex de la seua música. Fill de un conegut interpret de folk dels anys 60 i 70, Tim Buckley, qui va morir l’any 1975, Jeff prompte va cridar l’atenció d’una discogràfica i el 1994 va públicar el seu únic àlbum d’estudi: Grace.
El disc va anar guanyant-se una reputació i grans figures de la música expressaren la seua admiració cap a la música de Buckley, entre ells gent com Jimmi Page, Bob Dylan, Paul McCarney, Thom Yorke o Neil Young. Alguns dels temes de l’àlbum com el Halleluyah de Leonard Cohen s’han fet conegudísims entre el públic.
Jeff Buckley va morir el 1997 ofegat al riu Wolf quan tenia 30 anys en el cim de la seua popularitat i considerat un dels músics més prometedors del seu moment i, al mateix temps, passant a la posteritat amb una tràgica mort que s’asemblava a la de altres icones de la música que també moriren joves.
Per sort sempre quedarà Grace. Pot ser que la grandesa de este disc es que siga capaç de generar les mateixes sensacions en tota la gent que l’ha escoltat, que haja conmogut a gent de gustos molt diversos i que tots queden encantats per la seua música.

Dedicat a la meua Grace particular, qui em va regalar este disc tan especial.

Dixe ací un enllaç per si algú vol descarregar-se el disc:

http://rapidshare.com/files/8687437/grace.rar

I un altre link del youtube amb una memorable actuació de Jeff Buckley a Chicago:

http://www.youtube.com/watch?v=N_0cwC-dFJs

Besets a tots i sobretot a tu, Grace.

La vida dels altres

Últimament estic anant tant als cines de “palomiteros” que a penes tinc oportunitat per a disfrutar de una bona pel·lícula. Ja se sap que en eixos llocs la probabilitat de que això ocurrisca es una entre mil.
Das Leben der Anderen (La vida dels altres) ha sigut l’última producció decent que he vist. Vosaltres pensareu que Alemanya es només una terra de bevedors de cervesa, jugadors de futbol i de potencials invasors de Mallorca, però no. També fan pel·lícules, i bones. De fet l’única gran diferencia entre el cinema espanyol i l’alemà es que éstos mai permetrien a un director con Almodovar filmar una pel·lícula, tot i que convertira al agent de la policia secreta alemana en un transexual i li donaren un oscar. No. Els alemanys son serios i eficients, i poden guanyar una d’eixes estatuetes amb films d’altre tipus.
La vida dels altres es una bona pel·lícula. Conta la història d’un oficial extremadament competent de la Stasi, la policia secreta de l’Alemanya comunista, qui ha d’espiar a una parella de hippies (un prestigiós escritor i una popular actriu) i que acaba, en una mena de síndrom d’Estocolm, per ajudar a estes dos persones a les que està espiant.
El començament resulta un poc lent i, en ocasions, el personatge del agent resulta poc creible, ja que passa de ser un tipet de lo més estirat a ser més tendre que el mimosín, però la veritat es que la pel·lícula va engantxant i acabes apegat a la butaca esperant el desenllaç.
Molt bona peli. Recomanada queda.

Coses per a plorar i coses per a riure

Fent gestiones

Ahir vaig anar a la Universitat de València. Havia de fer uns tràmits. Pura burocràcia que, a la postre, acabà fent que m’enrecordara de l’amic Kafka, com quasi sempre que em veig involucrat en un d’estos asuntes. Però be, al final u s’acostuma, no queda altra.

A lo que no m’acostume es a acudir a les administracions públiques i que me parlen en castellà tot i que jo em referisca a ells en valencià.
Ahir les dos funcionaries que m’atengueren al Rectorat ho féren en la llengua de l’Imperi. Que vergonya. Qualsevol dia te solten allò de “háblame en cristiano”.
I es que cada volta se fa més difícil parlar valencià a la capital, però que no ho pugues fer ni a la universitat clama al cel.

"De donde soy o de donde vengo?"

Canviant una miqueta de tema, ahir comentava amb un amic l'episodi del senyor Pelegrí Pelegrí Pelegrí que va eixir a la tele fa uns anys.

He mirat al youtube i obviament ho he trobat, de fet he ficat un enllaç on es pot vore un compilat dels millors moments del programa Malalts de Tele que feien a TV3 i on es troba el fragment de este geni incomprés:

http://www.youtube.com/watch?v=NihMqtI7_3E

De nou ací

En un parell d'ocasions havia intentat fer el meu propi blog pero diverses raons contribuiren a que ho deixara estar.
La raó principal, la meua peresa crònica i la meua incapacitat per produir textos de forma regular, la qual cosa anava fent que oblidara el tema poc a poc. També el simple fet d'escriure comporta en el meu cas, un component de motivació/inspiració que desapareix durant periodes de temps multiformes.
Valga o no tot açò com a excusa, la questió es que estic de nou ací reclamant que jo també tinc dret a ser una insignificancia de la red i a poder vertir les meues idees i opinions en un d'estos espais de vanitat terapèutica coneguts com a blogs.
Ja vorem quan dura.
Des de ja, salutacions a tots els qui us deixeu caure per ací.