Hola

Fa quasi dos mesos que no fique res al blog. La veritat es que he entrat en una dinàmica de no escriure i, obviament, més que per falta de idees es per falta de ganes i temps.

A dia de hui ja es pot dir que estem en Nadal. Ho sé perquè els anuncis de la tele són de joguets. He vist a les nines ixes, les Bratz, vestides com unes guarrilles, i a les altres, les que eructen, es caguen i, supose, tenen la regla. Sobretot sé que és Nadal perquè en totes bandes han penjat del balcó ixos Pares Noels que estan tan de moda. Pobres, amb el fred que fa. Segur que preferirien que els tragueren en estiu i en calçotets.
Pel que a mi respecta tot continua igual, o qüasi. Ara tinc un mobil nou, una camara rosa, un club de fans pre-adolescents , un gat en la muntanya i per a trencar amb la rutina vaig fer un viatge a Bolonia i Florència. Ací teniu unes fotos:

Preciosa Italia, veritat?. A mi m'ha agradat.

Canviant un poc de tema, tenia pendent ficar alguna cosa sobre l'episodi més còmic de l'any. I no parle de l´última conferència d'Aznar parlant italià sinò d'ixa que qüasi convertix a un republicà acèrrim en un monàrquic de pro. Eres un crack, Juanca:

http://www.youtube.com/watch?v=5cZFinVFubQ

Je, je, je, be, vaig a dixar-ho ací, a vore si em prodigue més al blog.

Salutacions al meus fidels lectors (pajaro que da cuerda i erotomán)

A vore si hi ha sort

http://www.pinchalaruedadeHamilton.com/

Des d'ací, el meu granet d'arena

Qué xulo m'ha quedat el foc. Es un poc humil, però simpàtic, com el rei.

Qué coses estic escoltant estos dies, qué coses!. Als polítics, als tertulians, als periodistes. Monarquics de sang, tots ells. I també, pareix, algun joancarlista, no se. No els diferèncie.

Segos ells, perteneisc a una minoria, "iletrada", "marginal" i "extremista", que no respeta la Constitució. Resulta que ser republicà es tot això. I jo sense saber-ho.

Un tall de [censored] es lo que sou.

Salut i República!

Retrospectiva: Rock espanyol als 70

Espanya mai ha sigut un pais que haja aportat massa al món del rock. Ningún grup al llarg de la història ha destacat especialment ni, per suposat, ha alcançat èxit a l’estranger. La complicada situació política que es va viure amb la dictadura va influir notablement en aquest context i quan el rock va arribar al pais va ser mirat amb desconfiança.
No obstant, els èxits d’Elvis primer i dels Beatles després contribuiren a crear una escena més o menys estable durant la década dels 60, amb grups com Los brincos, Los Canarios, Lone Star, Los Pekenikes, entre d’altres. Es tractava d’una escena bastant conservadora, basada en la canço lleugera, i en gran part en generar versions d’altres grups i, principalment, en l’exit de vendes i hit parades. Música rock dòcil i adaptada als paladars d’un pais encara de pandereta, mentre es mirava amb lupa als locals per si algun grup practicava alguna cosa més compromesa. Per altra banda, els discos de grups foranis arribaven (que ja era molt) censurats (amb menys cançons, portades canviades...).
Amb aquesta situació s’arribà als 70, els autèntic forat negre de la música popular a Espanya. Els 70 son obviats des de molts distints punts, des de recopilacions històriques o discogràfiques fins a la prensa escrita i, per supost, i de forma més ignominiosa per la televisió. I el que es pitjor, els grups dels 80 no tingueren la decència de reconèixer a la gent que els va obrir les portes en un moment en el que la escena rock era poc més que un desert. I així, fins ara. Però tornem als 70.
En contrast amb la conservadora i inofensiva escena espanyola, el rock, més enllà de les nostres fronteres vivia el seu moment més dolç, era l’època de descobrir, experimentar i inclús, intentar canviar el món per mitjà de la música.
A principis dels 70 es va desenvolupar, prinpipalment a Catalunya, un moviment que conectava més amb aquesta visió que amb el ranci oficialisme propugnat per la dictadura franquista, i que va tindre el seu punt de partida a la sala Zeleste de Barcelona, una de les poques que oferia actuacions en directe en eixa època. Així, aquest moviment va acabar consolidant-se i agrupant formacions molt diverses, des de propostes que reivindicaven la música popular fins a grups sinfònics, de jazz-rock o experimentals, tot això en el més absolut underground i sense el recolçament institucional, sense el qual a la fi acabant diluint-se. També a altres punts de la península es consolidaren escenes importants, com a Andalusia, amb un rock influenciat fortament pel flamenc o al Pais Vasc, amb bandes d’arrel més folk.
I va haver grans grups i grans àlbums, desde la psicodèlia de Pan & Regaliz o Alacran fins al progresiu de Iceberg, Smash o Crack, passant per meravelles com el "Why?" de Máquina o el rock dur de Tapiman. No hi ha que oblidar el disc d'Eduardo Bort, guitarrista valencià que grabà un disc allà pel 1974. Este treball es una de les millors coses que es poden escoltar de l’època, este home era una autèntica màquina a la guitarra.

Mentre les versions més oficialistes pareixen seguir més preocupades en encumbrar els anys i els grups de la movida madrileña (reivindicar la movida es un acte que ha de cometre qualsevol progre que se precie) la escena dels 70 pareix comdemnada a l’oblit. Una escena que es va crear espontania, sense l’ajuda institucionals i dels mitjants de comunicació i que va ser infinítament més rica que la de èpoques anteriors i posteriors. Una escena que va apareixer per l’ansia creativa dels músics i que no es va recolzar en l’efectisme estètic que tapava les carències musicals als 80 o en la fòrmula comercial i adocenada dels 60.
I pareix díficil que algun dia es reivindique a grups com Smash o Maquina en un pais on presumim de grups tan lamentables com El Canto del Loco o El sueño de Morfeo com a estandarts de l’exel·lència musical patria. Sort que les noves tecnologies (les que molts acusen de acabar amb la música) estan contribuint a una difusió de músiques a les que d’altra forma no es tindria accés.

La Vall Farta

Ja fa un dos semanes que que he començat a treballar a Beneixida. Es un poble molt menut, d’uns 600 habitants i la dada més curiosa es que es tracta d’una localitat que ha sigut reconstruida en la seua totalitat després de la “pantanà” de Tous al 82 (ací teniu una foto de l'antic poble, ja derruit).

El col·legi de Beneixida forma, juntament amb els de Cotes i Sellent (on també vaig), el CRA (Col·legis rurals asociats) de la Vall Farta.
Des d’un principi em va cridar l’atenció este nom. Invistigant un poquet he pogut descobrir que la Vall Farta (també coneguda com a Vall de Càrcer) va ser una denominació que ve dels temps del cèlebre botànic Cavanilles, qui la va batejar de tal forma per la seua abundant producció. Per altra banda, un tal Madoz, al 1846, es va referir a ella com la Vall de la Mort.
Pareix ser que estes denominacions corresponien a un auténtic sentit de la realitat ja que, abans que s’introduira allí el conreu de l’arròs el lloc era bonic, sa, fresc i tranquil i convidava a disfrutar de una vida calmada i plàcida.
Però amb la introducció del cultiu de l’arròs la vall es va convertir en un lloc pestilent, sepulcre dels seus propis moradors que, majoritariament, trobaven prematura mort degut a les epidèmies de paludisme.

Solidaritat

Segur que molts ja s'heu enterat de la noticia de que el jutge Del Olmo ha ordenat el segrest de la revista El Jueves per la caricatura del principito i Letizia. No obstant, la decisió no ha pogut tindre resultats més contraproduents: d'una banda ha propiciat una publicitat que ni Harry Potter; d'una altra, la portada s'ha difós ràpidament (es que este home no sap que estem en l'era digital?). De fet, a eBay ja es pagen quantitats importants pels ejemplars.

En fi, que és tot molt graciós per una banda (sobretot la caricatura) però lamentable per una altra (un atentat en tota regla a la llibertat d'expressió en ple 2007).

Des d'ací, la meua solidaritat amb la revista. Espere que seguisquen fent moltes portades com aquesta.

Prepareu-me els vostres impostos...

...perquè ja sóc funcionari!

Tots som Ignatius

Quan al món apareix un vertader geni, se'l pot identificar per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell.

Amb esta eloqüent cita de Johnathan Swift comença un dels millors llibres que he llegit últimament, La conjura del necis, de John Kennedy Toole.

La novela es basa en el retrat àcid de la societat americana i més en concret, de la decadent classe mitjana de New Orleans per mitjà d'una sèrie de personatges, tots ells depriments, destacant el seu protagonista Ignatius J. Reilly.

Ignatius va en camí, si no ho es ja, de convertir-se en un dels grans personatges de la literatura mundial, encarnant com ningú la figura del anti-heroi (figura que per altra banda reivindique enfront al clàssic protagonista de perfil, digam, hollywoodienc).

I es que tots tenim algo de Ignatius dins nostre. Es més, segur que si eixim al carrer començariem a vore Ignatius per tot arreu. Des d'un primer moment este personatge m'ha recordat molt al de Homer Simpson. Però Ignatius es més complex. De fet seria algo així com un Homer Simpson amb carrera universitaria, i be, amb una filosofia molt més complexa i rica en matisos.

Ignatius, als seus trenta i pocs anys, viu en casa de sa mare, a penes sense eixir de la seua habitació fins que es veu obligat a guanyar diners per sufragar les despeses ocasionades per un accident de sa mare conduint beguda, tenint que fer front així a una societat de detesta, carent de "teologia i geometria" així com de "decència i bon gust", la qual denuncia magistralment al seu bloc de notes. A partir d'ahí es succeixen una serie de situacions i personatges que no tenen pèrdua.

En resum, un llibre, que més que recomanat, diria que es d'obligada lectura.

Soc un home lliure!

Després de uns últims mesos de lo més estresants per fi he acabat amb este malson que son les oposicions. Ja arriba un moment en que importa una merda si aproves o no, el que vols es acabar amb l'agonia i ahir va ser el dia en que això va ocòrrer. Li comentava a un company en acabar "nosaltres no podrem parir mai pero açò deu ser el més paregut a això". No vos ho recomane, estimats lectors, no prueben a hacer esto en sus casas!.

Be, ara espere reprendre de nou les actualitzacions al blog. En breu, un comentari sobre un gran llibre i un gran personatge. I més coses!

Salutacions a tots els que esteu ahí.

La Sombra del Viento

Ja feia dies que no penjava res al blog (últimament estic un poc liat) però tenia pendent escriure unes linies sobre La Sombra del Viento.

La major virtut d'esta novel·la es que conseguix atrapar-te desde les primeres fulles i fins al final. A mi personalment no m'agraden massa els llibres grossos. Es més, tinc la impressió de que la majoria dels llibres que, com este, ronden les 500 pàgines (en este cas es més, però be) tenen altibaixos i, normalment, a mitat de la lectura perden intensitat. Però no passa això en La Sombra del Viento.

Pot ser no siga una obra d'excelsa literatura però no es pot negar que es tracta d'una historia ben ideada i ben narrada i que, com deia, t'engantxa sense remei. L'argument donaria per a moltes linies així que no vaig a detindre'm a contar-lo. Només animar a aquells que tinguen l'oportunitat de llegir-lo a que ho facen perquè els agradarà.

Besets per a tots i en especial a la meua xica, qui em va deixar este llibre (llegix-te tu els meus també! :P)

Gràcies idiotes

La paraula idiota prové del grec idiotes per a referir-se a aquell que no s’ocupa dels assumptes públics, sinò només dels seus interesos privats. Açò està íntimament lligat a la política, ja que, aquell que no s’implica en política passa automáticament a ser un idiota.
Ha canviat molt el significat de idiota des dels seus origens, asemblant-se a altres, com podría ser el de estupit. Però a mí hui el que me interesa es el seu sentit etimològic, tot i que, inevitablement, es relacione forçosament amb el seu significat actual.
Una de les grans virtuts del capitalisme ha estat la idiotització de la gent. Sols cal eixir al carrer, o millor, ficar la televisió per a adonar-se’n. Després de la victoria del PP al Pais Valencià, i més concretament, a Carlet, m’he convençut de que els idiotes ja son majoria. Majoria absoluta.
Idiotes són ixos que es queixen de tot i no van a votar (i no per conviccions polítiques sinò per mera desidia). Idiotes són ixos que coneixen la vida i miracles de la Pantoja però que creuen que España 2000 es un patrocinador esportiu. Idiotes són ixos que s’endeuten de per vida per a pagar un pis de merda i voten a la dreta perquè els han convidat a sopar un entrepà. Idiotes són ixos que durant quatre anys es desentenen de la vida social, politíca i cultural d’un poble però que quan arriben les eleccions voten sumisament a un determinat partit sense preguntar-se perquè ho fan. Idiotes són ixos que voten per servilisme, els que enterren els seus principis per un tracte de favor i es deixen sodomitzar pels de dalt per a poder fer-ho ells amb els de baix.
Els idiotes són de la pitjor calanya humana que pot haver, els agrada arrimar-se al sol que més calenta (sols hi ha que esperar a un canvi de ideologia en ajuntaments i governs) ja que manquen de qualsevol convicció politica i moral. Són estomacs agraïts preocupats per l’interés propi però que, paradòjicament, viuen a costa dels demés.
Idiotes, ja podeu seguir amb el Tomate, que ja heu fet prou.

Hay una carta para tí

Ahir me va arribar un escrit a ma casa. Esta signat per l’Exel·lentísima d Carlet, així que he de suposar que ho escrit ella. No voldria pensar que compta amb negres que fan ixes faenes, a lo Ana Rosa.
Però no. Estic llegint-la i ho ha de haver escrit ella. Ixa prosa, de traç senzill, directe. campechana, ha de ser seua. La seua forma d’expressar-se, amb ixa gràcia que tant encandila a ames de casa com a dones de dentadura postisa, no pot comparar-se a ninguna altra. Especial menció voldria fer a la erudita cita musical “pero basta ya de tanta tonteria”, frase de pertorbador contingut fil·losòfic.
Que llàstima que esta prosa siga com un llop amb pell de corder. Qué llàstima que s’amaguen en el victimisme barat per tal de deixar als altres com als roïns de la pel·lícula, que mira que els agrada això. Perquè si una cosa està clara, es que tot aquell que no simpatitze amb ells ha de ser una mala persona.
No soporten que n’hi hasca oposició, tan democràtics que són. La carta eixa que estan repartint es la major basura que he vist en temps. Això si que es una argúcia. Però be, es la seua forma de fer els deures.
Lamentable la cínica actitut victimista que han prés, però clar, els ha vingut tan be els articles als diaris, la ouada en casa de Mª Angeles, en la seua Plaça, per a anar de màrtirs. Però be, estan tan acostumats a amagar-ho tot darrere de falses aparences. I a més la gent se ho creu.

El PP de Carlet, com ha bon partit de dretes funciona, per una part, amb maquinaria orwelliana, oprimint i perseguint al element subversiu i tenint-ho tot baix el control (que pregunten sinó en l’Ajuntament), i per l’altra, hereda les tradicions i costums de la política nord-americana, es a dir, enganya al poble creant un enemig aterrador, que només desitja acabar amb la felicitat del bon ciutadà. La pol·lítica de la por. A este poble molta gent té por de parlar, de anar a determinats llocs. Saben que el Gran Hermano està vigilant-los, i que se fica en pràctica la caça de bruixes.
En fi, esta ha sigut l’ùltima treta pepera (ells sempre han de dir l’ùltima) abans de les eleccions del diumenge. Jo, sincerament, tinc esperances de que se’n aneu. I sinò, seguirem donant-vos canya.

Polit-i ca Hitler

Després de mes i mig de vacances de nou torne a treballar. A fer la mà, en Sagunt, i a més en un Institut, un d'eixos llocs replets d'acné, hormones i una tonteria juvenil que deu ser tan danyina o més que el tabac. Ací podeu vore alguns dels meus alumnes a l'eixida de classe:

Per altra banda, hui el poble ha viscut un d'eixos capitols gloriosos, un d'eixos actes que fan que no ens oblidem que estem en un pais de panderetes. M'han contat diverses anècdotes de la vaga de policies que ha tingut lloc esta vesprada en front de l'ajuntament però espere impacient una versió més detallada. Qualsevol dia vorem escenes com estes:

Sobre ETA i la Americans Cap

La derrota dels mentiders. Així es titulava un reportatge emitit el passat dimarts en Cuatro on es mostrava com el juí del 11M havia desmontat la teoria de la conspiració, propugnada pel PP, la COPE y El Mundo, que segur no hauran canviat massa la seua opinió.
La questió es l’altre dia, per primera volta, el jutge que instruix el cas va assegurar lo que tot el mon menys uns quants ja sabíem: ETA no té res a vore amb l’asunt.
D’esta forma, mentre els mitjas afins al govern donen importància a les notícies que van sorgint en torn al juí i que deixen ben clar les mentires que contà el PP, els mitjans peperos a penes concedixen un temps residual als seus informatius, sempre destacant ixa informació o ixe testimoni que no els dixe mal del tot.

Tots els dies a migdia, mentre fan els anuncis abans dels esports en Cuatro faig zapping, i fique canal 9. No se massa be perquè, supose que es una espècie de masoquisme, per alguna raó m’agrada horroritzar-me veient les notícies de canal 9.
Les notícies de Canal 9 es el programa més al·lucinant de la televisió. Pareix que ixa gent viu en un univers paral·lel, o es que estan filmant una pel·lícula, tots els dies monten el decorat i apareixen els mateixos personatges diguent les mateixes frases. De fet, pense que es més com un teatre, ells són més de fer teatre.
Ahir mentre Cuatro obria els seus informatius amb la notícia de que el jutge del 11M havia declarat que ETA no tenia res a vore en l’atemptat, els de canal nou ho feien amb la Copa Amèrica (per què collons lo de America’s Cup?). Això de la Copa Amèrica me té fascinat.
Jo pense que es mentira. Tot això es una maqueta i els vaixells són de joguet, això sì, els joguets estan fets en Ibi, d’ahí els ingressos que ha de suposar l'esdeveniment.

Quan fiquen imatges de les regates me ric molt. Se suposa que els vaixells estan fent una carrera, però estan parats!, has d’estar un hora per apreciar un mínim desplaçament. Ja me pareixia una gran tonteria retransmetre les carreres de cotxes pegant voltes a un circuit, o les carreres de bicicletes, però retransmetre carreres de vaixells es la major tonteria del món.

Jeff Buckley

Quan vaig escoltar per primera volta el disc Grace de Jeff Buckley sabia que era un disc especial. No va fer falta escoltar-lo moltes voltes, des del principi, des de la primera cançò em va conmoure. Des d’aleshores pense que es el disc més bonic de la història.
No hi ha res paregut a Jeff Buckley, res que puga semblar-se a la sensibilitat sobrenatural que transmet el disc, a ixa veu, ixa música. Es d’un altre mon.
La història de Jeff Buckley es un poc el reflex de la seua música. Fill de un conegut interpret de folk dels anys 60 i 70, Tim Buckley, qui va morir l’any 1975, Jeff prompte va cridar l’atenció d’una discogràfica i el 1994 va públicar el seu únic àlbum d’estudi: Grace.
El disc va anar guanyant-se una reputació i grans figures de la música expressaren la seua admiració cap a la música de Buckley, entre ells gent com Jimmi Page, Bob Dylan, Paul McCarney, Thom Yorke o Neil Young. Alguns dels temes de l’àlbum com el Halleluyah de Leonard Cohen s’han fet conegudísims entre el públic.
Jeff Buckley va morir el 1997 ofegat al riu Wolf quan tenia 30 anys en el cim de la seua popularitat i considerat un dels músics més prometedors del seu moment i, al mateix temps, passant a la posteritat amb una tràgica mort que s’asemblava a la de altres icones de la música que també moriren joves.
Per sort sempre quedarà Grace. Pot ser que la grandesa de este disc es que siga capaç de generar les mateixes sensacions en tota la gent que l’ha escoltat, que haja conmogut a gent de gustos molt diversos i que tots queden encantats per la seua música.

Dedicat a la meua Grace particular, qui em va regalar este disc tan especial.

Dixe ací un enllaç per si algú vol descarregar-se el disc:

http://rapidshare.com/files/8687437/grace.rar

I un altre link del youtube amb una memorable actuació de Jeff Buckley a Chicago:

http://www.youtube.com/watch?v=N_0cwC-dFJs

Besets a tots i sobretot a tu, Grace.

La vida dels altres

Últimament estic anant tant als cines de “palomiteros” que a penes tinc oportunitat per a disfrutar de una bona pel·lícula. Ja se sap que en eixos llocs la probabilitat de que això ocurrisca es una entre mil.
Das Leben der Anderen (La vida dels altres) ha sigut l’última producció decent que he vist. Vosaltres pensareu que Alemanya es només una terra de bevedors de cervesa, jugadors de futbol i de potencials invasors de Mallorca, però no. També fan pel·lícules, i bones. De fet l’única gran diferencia entre el cinema espanyol i l’alemà es que éstos mai permetrien a un director con Almodovar filmar una pel·lícula, tot i que convertira al agent de la policia secreta alemana en un transexual i li donaren un oscar. No. Els alemanys son serios i eficients, i poden guanyar una d’eixes estatuetes amb films d’altre tipus.
La vida dels altres es una bona pel·lícula. Conta la història d’un oficial extremadament competent de la Stasi, la policia secreta de l’Alemanya comunista, qui ha d’espiar a una parella de hippies (un prestigiós escritor i una popular actriu) i que acaba, en una mena de síndrom d’Estocolm, per ajudar a estes dos persones a les que està espiant.
El començament resulta un poc lent i, en ocasions, el personatge del agent resulta poc creible, ja que passa de ser un tipet de lo més estirat a ser més tendre que el mimosín, però la veritat es que la pel·lícula va engantxant i acabes apegat a la butaca esperant el desenllaç.
Molt bona peli. Recomanada queda.

Coses per a plorar i coses per a riure

Fent gestiones

Ahir vaig anar a la Universitat de València. Havia de fer uns tràmits. Pura burocràcia que, a la postre, acabà fent que m’enrecordara de l’amic Kafka, com quasi sempre que em veig involucrat en un d’estos asuntes. Però be, al final u s’acostuma, no queda altra.

A lo que no m’acostume es a acudir a les administracions públiques i que me parlen en castellà tot i que jo em referisca a ells en valencià.
Ahir les dos funcionaries que m’atengueren al Rectorat ho féren en la llengua de l’Imperi. Que vergonya. Qualsevol dia te solten allò de “háblame en cristiano”.
I es que cada volta se fa més difícil parlar valencià a la capital, però que no ho pugues fer ni a la universitat clama al cel.

"De donde soy o de donde vengo?"

Canviant una miqueta de tema, ahir comentava amb un amic l'episodi del senyor Pelegrí Pelegrí Pelegrí que va eixir a la tele fa uns anys.

He mirat al youtube i obviament ho he trobat, de fet he ficat un enllaç on es pot vore un compilat dels millors moments del programa Malalts de Tele que feien a TV3 i on es troba el fragment de este geni incomprés:

http://www.youtube.com/watch?v=NihMqtI7_3E

De nou ací

En un parell d'ocasions havia intentat fer el meu propi blog pero diverses raons contribuiren a que ho deixara estar.
La raó principal, la meua peresa crònica i la meua incapacitat per produir textos de forma regular, la qual cosa anava fent que oblidara el tema poc a poc. També el simple fet d'escriure comporta en el meu cas, un component de motivació/inspiració que desapareix durant periodes de temps multiformes.
Valga o no tot açò com a excusa, la questió es que estic de nou ací reclamant que jo també tinc dret a ser una insignificancia de la red i a poder vertir les meues idees i opinions en un d'estos espais de vanitat terapèutica coneguts com a blogs.
Ja vorem quan dura.
Des de ja, salutacions a tots els qui us deixeu caure per ací.