Espanya mai ha sigut un pais que haja aportat massa al món del rock. Ningún grup al llarg de la història ha destacat especialment ni, per suposat, ha alcançat èxit a l’estranger. La complicada situació política que es va viure amb la dictadura va influir notablement en aquest context i quan el rock va arribar al pais va ser mirat amb desconfiança.
No obstant, els èxits d’Elvis primer i dels Beatles després contribuiren a crear una escena més o menys estable durant la década dels 60, amb grups com Los brincos, Los Canarios, Lone Star, Los Pekenikes, entre d’altres. Es tractava d’una escena bastant conservadora, basada en la canço lleugera, i en gran part en generar versions d’altres grups i, principalment, en l’exit de vendes i hit parades. Música rock dòcil i adaptada als paladars d’un pais encara de pandereta, mentre es mirava amb lupa als locals per si algun grup practicava alguna cosa més compromesa. Per altra banda, els discos de grups foranis arribaven (que ja era molt) censurats (amb menys cançons, portades canviades...).
Amb aquesta situació s’arribà als 70, els autèntic forat negre de la música popular a Espanya. Els 70 son obviats des de molts distints punts, des de recopilacions històriques o discogràfiques fins a la prensa escrita i, per supost, i de forma més ignominiosa per la televisió. I el que es pitjor, els grups dels 80 no tingueren la decència de reconèixer a la gent que els va obrir les portes en un moment en el que la escena rock era poc més que un desert. I així, fins ara. Però tornem als 70.
En contrast amb la conservadora i inofensiva escena espanyola, el rock, més enllà de les nostres fronteres vivia el seu moment més dolç, era l’època de descobrir, experimentar i inclús, intentar canviar el món per mitjà de la música.
A principis dels 70 es va desenvolupar, prinpipalment a Catalunya, un moviment que conectava més amb aquesta visió que amb el ranci oficialisme propugnat per la dictadura franquista, i que va tindre el seu punt de partida a la sala Zeleste de Barcelona, una de les poques que oferia actuacions en dire
cte en eixa època. Així, aquest moviment va acabar consolidant-se i agrupant formacions molt diverses, des de propostes que reivindicaven la música popular fins a grups sinfònics, de jazz-rock o experimentals, tot això en el més absolut underground i sense el recolçament institucional, sense el qual a la fi acabant diluint-se. També a altres punts de la península es consolidaren escenes importants, com a Andalusia, amb un rock influenciat fortament pel flamenc o al Pais Vasc, amb bandes d’arrel més folk.
I va haver grans grups i grans àlbums, desde la psicodèlia de Pan & Regaliz o Alacran fins al progresiu de Iceberg, Smash o Crack, passant per meravelles com el "Why?" de Máquina o el rock dur de Tapiman. No hi ha que oblidar el disc d'Eduardo Bort, guitarrista valencià que grabà un disc allà pel 1974. Este treball es una de les millors coses que es poden escoltar de l’època, este home era una autèntica màquina a la guitarra.
Mentre les versions més oficialistes pareixen seguir més preocupades en encumbrar els anys i els grups de la movida madrileña (reivindicar la movida es un acte que ha de cometre qualsevol progre que se pr
ecie) la escena dels 70 pareix comdemnada a l’oblit. Una escena que es va crear espontania, sense l’ajuda institucionals i dels mitjants de comunicació i que va ser infinítament més rica que la de èpoques anteriors i posteriors. Una escena que va apareixer per l’ansia creativa dels músics i que no es va recolzar en l’efectisme estètic que tapava les carències musicals als 80 o en la fòrmula comercial i adocenada dels 60.
I pareix díficil que algun dia es reivindique a grups com Smash o Maquina en un pais on presumim de grups tan lamentables com El Canto del Loco o El sueño de Morfeo com a estandarts de l’exel·lència musical patria. Sort que les noves tecnologies (les que molts acusen de acabar amb la música) estan contribuint a una difusió de músiques a les que d’altra forma no es tindria accés.
No obstant, els èxits d’Elvis primer i dels Beatles després contribuiren a crear una escena més o menys estable durant la década dels 60, amb grups com Los brincos, Los Canarios, Lone Star, Los Pekenikes, entre d’altres. Es tractava d’una escena bastant conservadora, basada en la canço lleugera, i en gran part en generar versions d’altres grups i, principalment, en l’exit de vendes i hit parades. Música rock dòcil i adaptada als paladars d’un pais encara de pandereta, mentre es mirava amb lupa als locals per si algun grup practicava alguna cosa més compromesa. Per altra banda, els discos de grups foranis arribaven (que ja era molt) censurats (amb menys cançons, portades canviades...).
Amb aquesta situació s’arribà als 70, els autèntic forat negre de la música popular a Espanya. Els 70 son obviats des de molts distints punts, des de recopilacions històriques o discogràfiques fins a la prensa escrita i, per supost, i de forma més ignominiosa per la televisió. I el que es pitjor, els grups dels 80 no tingueren la decència de reconèixer a la gent que els va obrir les portes en un moment en el que la escena rock era poc més que un desert. I així, fins ara. Però tornem als 70.
En contrast amb la conservadora i inofensiva escena espanyola, el rock, més enllà de les nostres fronteres vivia el seu moment més dolç, era l’època de descobrir, experimentar i inclús, intentar canviar el món per mitjà de la música.
A principis dels 70 es va desenvolupar, prinpipalment a Catalunya, un moviment que conectava més amb aquesta visió que amb el ranci oficialisme propugnat per la dictadura franquista, i que va tindre el seu punt de partida a la sala Zeleste de Barcelona, una de les poques que oferia actuacions en dire
cte en eixa època. Així, aquest moviment va acabar consolidant-se i agrupant formacions molt diverses, des de propostes que reivindicaven la música popular fins a grups sinfònics, de jazz-rock o experimentals, tot això en el més absolut underground i sense el recolçament institucional, sense el qual a la fi acabant diluint-se. També a altres punts de la península es consolidaren escenes importants, com a Andalusia, amb un rock influenciat fortament pel flamenc o al Pais Vasc, amb bandes d’arrel més folk.I va haver grans grups i grans àlbums, desde la psicodèlia de Pan & Regaliz o Alacran fins al progresiu de Iceberg, Smash o Crack, passant per meravelles com el "Why?" de Máquina o el rock dur de Tapiman. No hi ha que oblidar el disc d'Eduardo Bort, guitarrista valencià que grabà un disc allà pel 1974. Este treball es una de les millors coses que es poden escoltar de l’època, este home era una autèntica màquina a la guitarra.
Mentre les versions més oficialistes pareixen seguir més preocupades en encumbrar els anys i els grups de la movida madrileña (reivindicar la movida es un acte que ha de cometre qualsevol progre que se pr
ecie) la escena dels 70 pareix comdemnada a l’oblit. Una escena que es va crear espontania, sense l’ajuda institucionals i dels mitjants de comunicació i que va ser infinítament més rica que la de èpoques anteriors i posteriors. Una escena que va apareixer per l’ansia creativa dels músics i que no es va recolzar en l’efectisme estètic que tapava les carències musicals als 80 o en la fòrmula comercial i adocenada dels 60.I pareix díficil que algun dia es reivindique a grups com Smash o Maquina en un pais on presumim de grups tan lamentables com El Canto del Loco o El sueño de Morfeo com a estandarts de l’exel·lència musical patria. Sort que les noves tecnologies (les que molts acusen de acabar amb la música) estan contribuint a una difusió de músiques a les que d’altra forma no es tindria accés.
