Per fi este pais ha alcançat la seua maduresa. El fet d'enviar a Rodolfo Xikiliquatre a Eurovisió representa en certa forma un acte d'emancipació cultural. Els organizadors han ficat les seues regles per a la elecció del representant i han perdut. La gent s'ha rist d'ells. I això, tot i les trabes que anaven ficant sobre la marxa, si no la diferencia entre el seleccionat i el segon classificat haguera sigut encara més ampla.
En un festival que ha perdut tota la seua raó d'existir i que es convertix ,any rere any, en una auto-paròdia esperpèntica, per fi s'ha pogut mostrar la verdadera opinió que tenim tots del festival: Rodolfo Xikiliquatre. O el que és el mateix: "tots sabem que Eurovisió és una merda, així que al menys anem a riure'ns un ratet".
I el millor és vore com els organitzadors i la premsa en general fan com si no vegueren el despiporre general i segueixen adoptant el rol del joc formal i seriós. S'estan riguent en la teua cara i no pots fer altra cosa que aceptar-ho amb una mitja sonrisa de resignació.
D'altra banda, alguns il·luminats encara s'atrevixen a desprestigir Rodolfo dient que representa el gust pel frikisme en aquest pais però, qué és Eurovisió sinò una succesió de frikis que traten d'aparentar naturalitat?, al menys Xikiliquatre no trata d'aparentar res, és el que és, es una bofetada en la cara, una patada en els collons de un festival que apesta.
